Gina, Nan & Robert Falcone, Private Investigators
Hola. Em dic Robert Falcone. Bé, aquest no és exactament el meu nom, però, si no voleu que deixi de parlar-vos fins que es glaci l’infern, més val que em digueu així. Sóc detectiu privat. Els detectius privats som uns paios molt durs i fem una mica de por. També parlem d’una manera super-xula, com això que acabo de dir de glaçar-se l’infern, que ho vaig sentir en una pel·li a la tele, i ho deia un policia que era el bo i els dolents s’espantaven molt, i el detectiu guanyava.
Tinc dos ajudants: la Gina, que no es diu Georgina, sinó Ginebra, un nom ben estrany que se'ls va acudir als seus pares, potser perquè quan va néixer ja tenien quatre fills i se'ls havien acabats els noms normals, i el Nan, que no es diu així perquè sigui un nan, sinó que es diu FerNANdo i d'aquesta manera ho fem més curt. Jo em dic Robert, però no Falcone, sinó Falcó. Però Falcone fa més de detectiu, oi que sí?
Ens coneixem des de P-3. Sempre hem anat a la mateixa classe, fins i tot quan als profes se’ls ha acudit barrejar els grups A i B, ja que a l'escola hi ha dues línies. Sempre hem jugat junts. En cursos anteriors, quan érem petits, ens entreteníem fent boles de fang o caçant formigues de les que volten a prop de l'arbre (dic "l'arbre” perquè al pati de l'escola només n'hi ha un) i a intentar domesticar-les per muntar un gran espectacle de mini-circ a deu cèntims l'entrada. Però arriba un moment a la vida en què les boles de fang et comencen a semblar totes iguals i, pel que fa a les formigues, ja has comprovat que són molt tossudes i no es deixen domesticar, i quan muntes l'espectacle de mini-circ els companys de la classe diuen que els has estafat i que els tornis els deus cèntims. Com diu de vegades el meu pare, la vida és molt dura i la gent, molt desagraïda!
O sigui, que no sabíem ben bé què fer a les hores lliures.
Fins aquell dissabte que vaig baixar al traster.
De fet, jo no estava investigant res. Només anava a buscar la màquina de fer bitllets. Perquè el pare, quan li demanava diners per a un videojoc o qualsevol altra cosa, sempre em deia: “És que et penses que tenim una màquina de fer bitllets al traster?”. I, és clar, m'ho havia dit tantes vegades que al final vaig pensar que potser sí que n’hi tenia una i vaig baixar amb les claus del traster a comprovar-ho.
Bé, no hi vaig trobar cap màquina d'imprimir bitllets, però sí que hi vaig trobar una capsa de cartró on hi havia les notes del pare quan era petit com jo i anava a l'escola. I resulta que ell sempre m'havia dit que quan era petit treia molt bones notes. I que quan tenia onze anys ja treballava ajudant l'avi al taller de fusteria i caminava cinc quilometres cada dia per anar a escola. I gràcies als papers que hi havia en aquella capsa vaig esbrinar que:
a) El pare, quan anava a l'escola, treia notes més aviat dolentes.
b) L'escola on anava era a una cantonada de distància de la casa dels avis, on ell vivia.
No us ho creureu, però quan vaig anar amb la capsa a dir-li que havia d'anar de seguida al psicòleg, perquè tenia un problema de memòria, no m'ho va agrair gens. Es va enfadar i em va castigar sense anar a patinar.
Quan el dilluns vaig anar a l'escola i vaig explicar als meus amics el que havia passat, la Gina de seguida va dir:
—Has fet de detectiu! Ei, oi queº seria xulo, muntar tots tres una agència de detectius?
—Una què? —va dir el Nan.
—Els detectius són investigadors privats —li vaig explicar jo—. La gent va a encarregar-los que esbrinin coses que no saben i els paguen un munt de diners.
—Quina mena de coses que no saben? —va dir el Nan, que de tan despistat com és de vegades sembla una mica ximple—. Les respostes a les preguntes d'un examen?
—Que no, home, que no —vaig dir jo—. Què sé jo. La gent potser vol saber qui els ha robat un collaret molt valuós, o qui ha falsificat un quadre d'un pintor molt conegut, o on ha anat a parar un fill que van donar en adopció fa molts anys...
—Jo no conec a ningú que hagi donat un fill en adopció!
—Bé, és igual —a dir la Gina—. Si et fixes en les pel·lis i en els llibres de misteri, els detectius s'ho passen molt bé i tenen unes vides molt emocionants.
Finalment, el Nan va quedar convençut. Vam decidir que la nostra agència es diria Gina, Nan & Robert Falcone, Private Investigators, així, en anglès, que a l'últim examen d'anglès a l'escola la Gina havia tret un deu. I ens hauria agradat més viure a Nova York que a Sabadell, però contra això no s'hi podia fer res.
Ja érem detectius!
El problema, és clar, era que no teníem clients. Ningú no ens venia a encarregar cap cas.
Així que, el diumenge al matí, mentre fèiem el vermut a la plaça de la Creu Alta, vaig preguntar al pare:
—Papa, com es fa per tenir clients en un negoci?
—Ai, si jo ho sabés, fill! I més amb els temps que corren! —i es va quedar embadalit com si s'hagués recordat de cop d'alguna cosa important.
—Papa?
—Què?
—Com es fa per tenir clients en un negoci?
—Ah, sí. Publicitat! S'ha de fer molta propaganda. La gent ha de saber el que fas perquè, si no ho saben, no et poden contractar, no et sembla?
Em va semblar una idea molt bona. A la tarda, mentre els pares feien la migdiada, vaig acabar els folis del calaix dels folis i la tinta de la impressora. I el dilluns al matí me'n vaig anar a l'escola amb la motxilla ben plena. Les cent vint còpies de l'anunci deien:
NAN, GINA & ROBERT FALCONE
Private Investigators (vol dir Detectius Privats)
Investiguem de tot per encàrrec:
Collarets robats, quadres falsificats, fills perduts...
Preus molt competitius!
La Gina i el Nan es van encarregar de pintar-hi taques vermelles que semblaven gotes de sang. Quedava super-autèntic!
Vam repartir els folis per totes les classes. Fins i tot en vam deixar uns quants al vàter, que, diuen, és un lloc on la gent llegeix molt.
I sabeu què?
A l'hora del pati teníem cua!
Teníem cua, però la cosa no va acabar d'anar bé. Vull dir que res de casos com els que sortien a les pel·lis. Pel que sembla, darrerament els lladres de collarets i els falsificadors de quadres estaven de vacances o s'havien quedat a l'atur. Els casos que ens volien encarregar semblaven més bé de pa sucat amb oli. Bé, excepte un que feia una mica de cangueli.
Primer va venir el David Gisbert, que és molt afeccionant al futbol. Volia que entréssim a casa del seu amic Jofre i esbrinéssim si era veritat que tenia a l’habitació un pòster del Messi signat i dedicat personalment. Al David li semblava que el Jofre s'ho inventava per fer-se el xulo.
—D'acord —va dir la Gina—. Li diré que vull anar a estudiar amb ella a casa seva i faré una foto amb la càmera que em van portar els reis.
—Una foto de quèeee? —es va esverar el David.
—Doncs del pòster signat!
—Ah, no! No l'ha de tenir, el pòster signat! És mentida, que el tingui! Com pots dir que és veritat?
—Jo no ho sé, si és veritat! Ens estàs demanant que ho comprovem!
—Us estic demanant que comproveu que és mentida!
—I si és veritat?
—Si és veritat no us pago!
Llàstima, perquè, si més no, semblava un cas senzillet i ràpid de resoldre. Però la Gina, el Nan i jo vam decidir que Gina, Nan & Robert Falcone tenia massa categoria per treballar de franc.
Després va venir el Joan Mainé a encarregar-nos que recuperéssim una pilota de futbol de les bones que se li havia penjat a l'interior d'una fàbrica en runes, als marges del riu Ripoll. Ens pagaria, va dir, donant-nos tots els cromos que tenia repetits de la seva col·lecció de futbolistes.
—I per què no hi vas tu?
—Perquè diuen que hi ha un fantasma! Diuen que, cap als anys setanta, al propietari d'aquesta fàbrica, el senyor Bonaventura Bat, les coses li anaven malament i hi va calar foc per cobrar l'assegurança. Però un cop cremada, va resultar que s'havia oblidat de pagar els rebuts i no va cobrar res. I que, en adonar-se'n, va patir un atac de cor i es va morir. I que, des d'aleshores, el seu fantasma ronda per la runa de la fàbrica... I n'hi ha que diuen que no és un fantasma, que és un vampir...
Aquest era el cas que feia una mica de cangueli. Però ens vam fer els valents i vam dir al Joan Mainé que ens en faríem càrrec.
A continuació, l'Aina García ens va demanar que li aconseguíssim una còpia de l'examen de mates un dia abans de l'examen de mates. I la Carme Trilla, de quart, volia que comprovéssim si era veritat la llegenda segons la qual el seu mestre decidia les qualificacions que posaria a cada alumne en les diferents assignatures amb l'ajuda d'un joc de quinto: segons la boleta que li sortia del bombo, posava la nota. I, finalment, el Mikel Brotons volia que esbrinéssim quin era el regal sorpresa que els seus pares li havien promès per al final de curs si treia bones notes. Perquè, segons ens va dir, si el regal no valia la pena, tampoc valia la pena matar-se a estudiar i a fer deures.
Vam acceptar tots els casos, excepte el de robar l'examen, perquè ens semblava que era fer trampa i, a més a més, era molt arriscat.
Els altres semblaven relativament senzills. Ximpleries. Fins i tot el del fantasma, perquè, com tothom sap, els fantasmes no existeixen, de manera que només era qüestió d'anar allà a buscar la pilota.
El que mai no hauríem pogut imaginar era que una d'aquelles ximpleries acabaria per convertir-se en un cas complicadíssim, sorprenent i perillós, tant o més que els de les pel·lis.
I potser era el que, en principi, semblava més innocent.
(O potser no!)
Jaume Ribera
